EDUCAR EN INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL (Per Alba Soria Arbiol)

inteligencia-emocional

 

EDUCAR EN INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

La IE és una conseqüència del nostre procés de desenvolupament i l’evolució com a persones, relacionada amb les nostres experiències i aprenentatges viscuts al llarg de la nostra vida i fruit de la combinació de les habilitats adquirides en relació amb l’emoció, la intel·ligència de l’individu. Per tant, ens centrarem en aquesta entrada en com podem educar en IE, per a potenciar el desenvolupament d’aquesta en els nostres infants.

Podem educar en la IE? L’educació en IE ha pres una gran importància, tant per pares com docents, en el desenvolupament evolutiu i socioemocional (Fernández-Berrocal et al., 2008) i existeix un conscens en la necessitat de fomentar l’entrenament d’aquestes habilitats emocionals per gestionar les capacitats de percebre, comprendre i regular les emocions; en contexts pràctics, vivencials, naturals i significatius per als infants i per als adolescents.

Però, com en tots els aprenentatges, ens hem de preguntar: Com i quan educar en intel·ligència emocional? Torrabadella (1998) destaca dos aspectes claus a tenir en compte en el desenvolupament de les emocions relacionats amb l’aprenentatge i la maduració. Així, per a un bon desenvolupament emocional haurem de tenir en compte l’estat de desenvolupament en el qual es troba l’infant – rol de la maduració – i l’estil d’aprenentatge propi d’aquest – rol de l’aprenentatge –. Quan volem ensenyar una habilitat concreta, primerament, hem de tenir en compte el moment de desenvolupament en el qual es troba l’infant i conèixer si és té el grau de maduració adequat per aprendre-la; i, en segon lloc, conèixer com aprèn el nen o nena, per tal d’adaptar-nos al seu estil propi.

Si partim de la idea que les emocions són bioquímica, i tal i com Shapiro (1997) comenta en el seu llibre Intel·ligència emocional dels nens, “podem ensenyar als nens com modificar la bioquímica de les seves emocions, ensenyant-los a adaptar-se millor, mantenir un millor control d’aquestes i ser més feliços”. Així doncs, com podem fomentar la producció de serotonina en el cervell? Norden (1995) proposa que una bona manera de fer-ho és seguint una dieta equilibrada, realitzant exercici físic freqüentment i descansant una mitjana de vuit hores al dia. No obstant, a l’hora d’educar en aquestes habilitats, i per tal que els infants adquireixin i aprenguin a gestionar capacitats relacionades amb l’empatia, l’autocontrol, l’expressió i comprensió dels sentiments, etc; podem realitzar diferents tàctiques.

Algunes estratègies per a potenciar i desenvolupar la comprensió i l’expressió de les emocions en els nens i nenes poden ser:

–          Aprendre les diferents emocions, donant nom als propis sentiments i als dels altres, destacant els signes expressius característics d’aquestes, interpretant-los i associant-los a pensaments.

–          Crear oportunitats per a prendre atenció a l’expressió de les emocions en contexts diferents, amb respostes diferents.  

–          Atendre les emocions dels altres, per a compartir-les i adonar-se de la seva importància dintre de les relacions socials.

–          Adquirir els aprenentatges necessaris per a afrontar les dificutats de la vida, de manera que es desenvolupin estratègies per adaptar-se amb èxit a l’entorn.

Sabem que la IE és transmesa de pares a fills, a partir dels models que el nen crea dels seus pares, demostrant-se, en diversos estudis, que els nens capten els estats d’ànim dels adults (Shapiro, 1997). En aquesta línia, podem concloure que existeixen tres estils educatius de pares, a nivells generals. A continuació, es presenta un quadre resum del perfil dels models de pares i de les conseqüències en els fills i filles educats per aquests.

  Les mares i els pares… Els fills i les filles…
Estil Educatiu Autoritari Exerceixen un control rígid en els seus fills, imposant les seves normes i castigant aquelles conductes no adequades. Tenen un nivell d’exigència alt amb els seus fills/es. No es comuniquen i expressen obertament amb els seus fills/es, mostrant poc afecte cap aquests. Es mostren reservats i infeliços, amb dificultats per a confiar en les altres persones i nivells baixos d’autoestima. Tenen una tendència a sentiments com la culpabilitat i la depressió. Són obedients i submisos. Tenen menys habilitats socials i poden mostrar-se agressius i irresponsables.
Estil Educatiu Permissiu Són molt afectusos i comunicatius amb els seus fills/es, però marquen pocs límits i control; exigint-los poc pel què fa les normes i l’esforç. S’adapten a les necessitats dels seus fills/es i basen les seves interaccions en aquestes. En l’educació dels seus fills, no creuen en l’ús dels càstigs ni dels premis perquè creuen que els infants han d’aprendre sols. Són fills/es alegres, però poc madurs i amb poc autocontrol. Són nens i nenes poc constants en les seves tasques. 
Estil Educatiu Democràtic Són molt afectuosos amb els seus fills però alhora són exigents i plantegen límits i els fan respectar les normes (que són coherents). Són comunicatius i comprensius, prefererint el raonament i fomentant el diàleg, abans d’imposar; mostrant sensibilitat cap als seus fills/es. Estimulen el desenvolupament i la maduració dels seus fills/es, sense pressionar-los, sinó que els guien en el seu procés de creixement. Motiven als seus fills/es per a prendre iniciatives, tot i els riscs què cometin errors, per tal que d’aquests segueixint aprenent. Estan més contents amb si mateixos i són més competents socialment. Tenen una alta autoestima i són persones autònomes i responsables amb les seves tasques i els seus deures. Mostren més autocontrol, a més de ser més constants en les seves ocupacions.

 

D’aquesta classificació d’estils educatius dels pares i mares, no podem concloure que existeix una mare o un pare perfecte, Shapiro (1997) usa el concepte de mare/pare suficientment bo per a “descriure aquells que proporcionen els ingredients suficients perquè els seus nens comptin amb els elements bàsics del creixement social i emocional, i donen les oportunitats perquè els seus fills i filles continuïn el seu desenvolupament fora de la família”. A més, hem de partir de la premissa que cada persona és única, per això, hem d’adaptar els estils educatius segons les necessitats del propi nen o nena.

Seguint el fil dels estils educatius dels pares i les mares, podem concloure que per a educar, és necessari seguir una disciplina positiva i efectiva. Algunes estratègies que es poden seguir poden ser:

–          Posar uns límits i unes normes que siguin clares i entenedores per als infants i adolescents.

–          Advertir quan el nen o nena iniciï una conducta inadequada, per tal d’ensenyar-li a autocontrolar-se.

–          Aplicar conseqüències proporcionals i adequades a la conducta realitzada pel nen o nena, en els casos en els quals una norma o un límit és infringit.

–          Rerforçar positivament les conductes adequades, amb elogis o premis, ignorant les conductes provocadores o per a cridar l’atenció.

–          Explicar i ensenyar els valors i les normes a través del diàleg, sempre adequat a l’edat i desenvolupament de l’infant; explicant-li la importància d’aquests.

 

FONTS:

Shapiro, L. E. (1997). La Inteligencia emocional en los niños. México: Vergara Editor S. A.Norden. Beyond Prozac:

http://www.harpercollins.com/browseinside/index.aspx?isbn13=9780060987077

Fernández-Berrocal, P.; i Ruiz Aranda, D. (2008) La Inteligencia emocional en la Educación. Revista Electrònica de Investigación Psicoeducativa, nº 15, Vol. 16 (2), pp: 421-436.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s